Les sabates esblanades
Era divendres a la tarda i la Berta, la Maria, el Joan, la Najat i el Jofre acabaven de sortir de classe.
–Ja és cap de setmana! –va exclamar la Berta, tot fent un salt–. I demà venen les meves cosines de Codalet!
–Codalet? –va demanar el Joan amb cara de no haver sentit mai aquell nom–. On és Codalet?
–Al Conflent, Joan, a la Catalunya Nord! Que no te’n recordes d’aquella classe d’història del senyor Fité? –va afanyar-se a contestar la Maria, que sempre volia ser la primera en tot.
–Sí, Codalet, on hi ha el monestir de Sant Miquel de Cuixà! –hi va afegir la Berta.
–Ai, sí, ja me’n recordo! –els va respondre el Joan–. Ja m’ho diuen, ja, que sempre baixo de l’hort...
–Doncs parlant d’horts, les meves cosines en tenen un, a Codalet. I elles són les encarregades de plantar i regar i...
–No sé pas a Codalet, però em sembla que a Sabadell avui no caldrà regar –va interrompre-la la Najat–. Heu vist quins núvols que hi ha?
Just en aquell precís instant, un llampec els va il·luminar la cara, mentre de no gaire lluny es va sentir un tro que va fer vibrar les finestres de totes les cases del carrer.
–Afanyem-nos! –va cridar el Jofre, sempre poruc–. Caurà un ruixat i no portem cap paraigua!
I sí, va començar a ploure. I no pas quatre gotes, no, sinó un bon xàfec. En pocs minuts, petits rierols s’anaven formant a banda i banda de les voreres i els vianants corrien a aixoplugar-se on podien. Tots els portals dels blocs de pisos eren plens de gent, al bar del cantó no hi cabia ningú més i ells, els cinc amics, no sabien on anar.
–Quedarem xops! –va exclamar el Jofre, preocupat.
–Seguiu-me! –va cridar la Berta–. Ja sé on podem amagar-nos!
Sense mirar enrere, la Berta va travessar el carrer, va córrer cap a un edifici antic, amb la porta mig oberta, i hi va entrar. La Najat, el Jofre i la Maria la van seguir i, un cop dins, es van afanyar a tancar la porta.
–Ei, on és el Joan?! –va dir la Najat.
El Joan! No els havia seguit? Potser ni tan sols no s’havia adonat cap on havien anat... Havien de sortir a buscar-lo, sí, però plovia tant! Fins i tot l’entrada de l’edifici era plena d’aigua. Mentre discutien qui hi havia d’anar, van sentir uns cops secs a la porta. Toc-toc-toc!
–Deu ser ell –va exclamar la Berta tot obrint la porta a poc a poc.
–Per què m’heu tancat la porta als nassos? –els va demanar el Joan, ben tranquil però xop de cap a peus.
–Ens pensàvem que havies entrat amb nosaltres! És que sempre bades! –va contestar-li la Najat mig enfadada.
–No estava badant –va replicar-li el Joan–. Estava llegint el rètol que hi ha aquí fora. Hi diu que aquest edifici és el Vapor Buxeda.
–El Vapor Buxeda? Així som en un museu! –va dir la Berta.
–Un museu? Un vapor és un museu? –va preguntar el Joan.
–No, Joan, un vapor és una fàbrica tèxtil de les d’abans, d’aquelles que funcionaven amb vapor i que tenien unes xemeneies ben altes –va respondre-li la Maria–. I aquest vapor l’han convertit en un museu perquè puguem veure com treballava la gent de l’època. Veniu amb mi!
Aleshores la Maria va entrar a una sala que hi havia a mà esquerra i tota la colla la va seguir. Era una sala fosca, amb el sostre alt, i era plena de telers de diverses èpoques. A fora continuava plovent, però ja no se’n recordaven. Passejaven entre els telers, els tocaven, s’imaginaven com devia ser aquella fàbrica en funcionament, el soroll estrident que devia omplir-ho tot. L’àvia de la Berta i els avis del Joan havien treballat en fàbriques semblants. Els del Jofre també, però a Sallent. La Maria era a punt d’explicar que un rebesavi seu havia tingut una fàbrica, que havia estat fabricant, però una veu desconeguda els va interrompre la conversa i els va deixar glaçats.
–Qui sou i què hi feu, aquí?!
La colla d’amics es van començar a mirar els uns als altres, desconcertats, sense saber què dir. Fins que la Berta va fer el pas.
–Jo soc la Berta, i ells són la Najat, el Joan, el Jofre i la Maria. Anàvem pel carrer i, com que s’ha posat a ploure tant i la porta del vapor era oberta, ens hi hem aixoplugat.
–I per què aneu vestits d’aquesta manera tan estranya? –va preguntar l’home misteriós.
–Estranya, nosaltres? –va contestar el Joan sense pensar-s’ho–. Tu sí que vas vestit d’una manera estranya!
La Maria, veient que aquell home començava a enfadar-se, va decidir dir-hi la seva.
–Tu... o vostè... o vós... en fi, perdoneu el meu amic, que està una mica atabalat. Et puc tractar de tu? Sí? –va dir-li. I sense esperar cap resposta, va continuar–. Ets el vigilant del museu?
–Museu? Quin museu? –va contestar-li–. Això no és cap museu. És un vapor i avui és buit perquè és festa. I sí, jo el vigilo perquè...
–Festa?! Però si és divendres i hem anat a l’escola! –el va interrompre el Joan.
No calia ser gaire espavilat per adonar-se que aquell home misteriós, fos qui fos, començava a perdre la paciència. Tenia la cara vermella, movia els braços amunt i avall i deixava anar una paraulota rere l’altra, amenaçador. La seva veu, forta, ressonava per tot l’edifici i aquella colla d’amics no sabien què fer. Fins que, tot d’una, es va sentir un crit de terror. Havia estat la Najat, que els mirava amb cara de no entendre res mentre assenyalava un calendari que hi havia penjat a la paret. 1919. Any 1919.
–Som a l’any 1919? –va demanar amb la veu mig entretallada.
–Sinem! A quin any vols que siguem, si no?! –li va contestar l’home.
Silenci. Silenci absolut. La Najat mirava la Berta, la Berta mirava el Jofre, el Jofre mirava el Joan, el Joan mirava la Maria i la Maria mirava l’home, desconcertada, incrèdula.
–No pot ser –va dir la Maria–. Hem de ser al 2017.
–Al 2017? Però que us heu begut l’enteniment? –va contestar-li l’home–. Això que dieu és impossible, em sentiu? Tret que...
I l’home va callar. Però només un instant, perquè de seguida va començar a caminar fent voltes, visiblement nerviós, mentre parlava sol.
–No, no pot ser. Aquella estranya història que m’explicaven els pares de petit no pot ser certa. És impossible. Sempre havia pensat que era un conte per explicar a la vora del foc, però començo a dubtar-ne. I si...? Són tres noies i dos nois, sí. Estan d’allò més desorientats. I no semblen d’aquí. De fet, no semblen d’aquest temps... Aquesta manera de vestir, aquesta manera de parlar... Ho he d’aclarir, ho he d’esbrinar. Digueu, canalla, d’on veniu, d’on heu sortit? Parleu!
I la Berta li va explicar que eren alumnes d’una escola propera, que per ells avui era divendres a la tarda, un divendres de l’any 2017, que feia una estona que havien plegat i que, quan havia començat a ploure, havien vist la porta del vapor Buxeda oberta i hi havien entrat.
–Heu sentit un tro, abans d’entrar? –els va demanar l’home.
–Sí, un tro molt fort –va contestar-li la Najat–. Semblava que s’haguessin d’ensorrar les cases.
–Així la història és certa –va dir-los amb els ulls oberts de bat a bat.
–Quina història...? –van replicar tots alhora.
–La història de les sabates esblanades. Quan era petit, els pares me l’explicaven sovint. Em deien que un dia de tempesta coneixeria tres noies i dos nois. Entrarien corrents al vapor on jo treballaria, fugint d’un ruixat i d’un llamp que hauria caigut ben a prop. Anirien vestits de manera estranya i el seu català també seria diferent del meu. No haurien arribat d’un altra part del país, no, sinó d’un altre segle, i no sabrien com tornar a casa. Aleshores jo els hauria d’explicar què havien de fer, on havien d’anar. Només així trobarien el camí de tornada. I només així teixiríem un llaç invisible entre els dos Sabadells, el nostre i el seu.
Quan l’home va haver acabat la història, els cinc amics van quedar-se muts, pensatius. Realment eren a l’any 1919? Què volia dir tot allò?
–I què hem de fer per tornar a la nostra època? –li va preguntar finalment el Jofre.
–Escolteu-me bé. Només ho podreu aconseguir si trobeu les sabates esblanades.
–Esblanades? Què vol dir “esblanades”? –va saltar el Joan, amb cara de sorpresa.
–Esblanar és allò que fem amb les sabates noves, Joan. Anar-nos-les posant fins que se’ns adapten bé als peus. Sembla mentida que no sàpigues aquesta paraula tan sabadellenca! –li va deixar anar la Maria, enfadada.
–I de quines sabates esblanades parles? –va dir la Berta tot adreçant-se a l’home.
–D’unes sabates màgiques, unes sabates que han estat esblanades i que només poden anar bé a una persona. Qui se les pugui posar, sabrà trobar el camí de tornada. I espero que sigui un de vosaltres.
Unes sabates esblanades especialment per a una persona, l’única a qui li anirien bé, unes sabates que els durien de nou a la seva època. Quin misteri!
–I on són, aquestes sabates? –va preguntar la Najat.
–Ningú no ho sap –els va contestar l’home–. Només us puc dir que heu de visitar els edificis més emblemàtics de Sabadell, aquells que doten de personalitat la ciutat, i hi anireu trobant les pistes que us duran fins a les sabates. Trieu un edifici, aneu-hi i busqueu-hi alguna cosa que us cridi l’atenció. Si obriu bé els ulls, hi sabreu trobar un missatge que us durà a un altre edifici, i d’aquest a un altre, fins que trobeu les sabates màgiques. I quan les trobeu, emproveu-vos-les, camineu-hi, i si a algú de vosaltres li van bé, la porta cap a la vostra època s’obrirà i tornareu a ser al vostre Sabadell, aquell divendres a la tarda, i la tempesta ja haurà passat. I segur que haureu après moltes coses interessants.
La Berta, la Maria, el Joan, la Najat i el Jofre es van mirar i no els va caldre dir-se res. Es van aixecar d’una revolada, van mirar a fora i van adonar-se que ja no plovia. Havien de sortir al carrer i encaminar-se cap a un edifici emblemàtic de Sabadell. Sí, però quin?
–Ja és cap de setmana! –va exclamar la Berta, tot fent un salt–. I demà venen les meves cosines de Codalet!